CONSEJO.- Para poder ver cada fotografía a mayor tamaño se ha de teclear el cursor sobre la misma fotografía.

CONSELL.- Per a poder vore cada fotografia a major tamany s’ha de teclejar el cursor sobre la mateixa fotografia

FONTS D’INFORMACIÓ.- Entrevista a Josep Vázquez Navarro, per José Andrés Pérez, publicada en la secció “La nostra gent” de la revista editada per l’Ajuntament Burjassot, Informació Ciutadana. Nº 17, corresponent a l’entrega d’Abril-Juny de 1986. // Artícul titulat “Els mestres d’aixa d’Alaquàs”, publicat en Quaderns d’Alaquàs.org. // Treball d’investigació de Santiago López García, titulat “L’Univers Agrari de Burjassot i àrea propera” (2003).

(NOTA.- S’advertix de l’obligació llegal de respectar els drets d’autor, i de la prohibició total o parcial de reproduir estos textos sense la deguda autorisació dels autors; com aixina mateix respecte a les imàgens de les que s’ha de donar el seu origen).

Pel Consell Directiu del Museu Virtual Històric i Etnogràfic de Burjassot.

Título.-Herradores                   

Como se puede comprobar, este Museo Virtual Histórico y Etnográfico de Burjassot, no es un contenedor o expositor de objetos sin más; si no que, tratamos de presentarlos aquí contextualizándolos con el análisis suficiente para conocer, lo mejor posible, su esencia, apoyándonos en la información aportada y atesorada por las personas involucradas ya sea en su uso, origen, história, o protección.  

En este caso, traemos aquí el testimonio que me regaló personalmente, en marzo de 1998, la Sra. Carmen Martínez García, hija del herrador Ángel Martínez Panblanco, y apadrinada del también herrador, Jerónimo Deltoro Gil. En él se describen datos sobre la profesión que ejercieron.

Resulta que entonces yo colaboraba en la sección “Memòries de Burjassot” que se publicaba en la Revista d’Informació Municipal, dirigida por el archivero municipal y gerente de la Casa de la Cultura, el Sr. Ángel López García.  Tan interesante material se lo prometí transcribir en el número más próximo, y así se publicó en el nº 62, correspondiente a la primavera de 1998, en un artículo, titulado ´”D’aquells ferradors de Burjassot…” que aquí pasamos a reproducir íntegramente en esta ficha, en la que se presentan dos modelos de las herraduras que confeccionaron.Texto de Santiago López García.

Fuente de información.- Manuscrito de la Sra. Carmen Martínez García. Marzo 1998. Y artículo compuesto por Santiago López García, titulado “D’aquells ferradors de Burjassot”, en la “Revista d’Informació Municipal - Burjassot”, nº 62 (primavera de 1998). Sección “Memòries de Burjassot”. Páginas 22 y 23.

(NOTA.- Se advierte de la obligación legal de respetar los derechos de autor, y de la prohibición total o parcial de reproducir estos textos sin la debida autorización de los autores; como así mismo respecto a las imágenes de las que se ha de dar su origen).  Por el Consejo Directivo del Museo Virtual H. y E. de Burjassot.  

TÍTUL.- Séquia de Fartamal o Fartamals (abans dita Faytanar).

DESCRIPCIO.- De les tres séquies d’orige medieval, que creuen terrenys de Burjassot, l’única que regava exclusivament camps del terme de Burjassot, era la denominada de Faytanar, que posteriorment anà nomenant-se Fartamal, i més recentment Fartamals. Dic “regava” puix la transformació de les terres agrícoles a ampliació del casc urbà l’ha eliminada. Esta séquia deriva de la séquia “mare” de Moncada, prop del Molí de Bonany i junt a l’alqueria del Canonge. Concretament arribava a la zona més alta possible de regar “per gravetat” de Burjassot. I per la seua alta cota i poca pendent, solgué tindre problemes de velocitat en el cabdal, dormint-se el reg en prou ocasions que ocasionaven molèsties entre els regants.

Entra al terme de Burjassot per la partida de la Capella, on a pocs metres de la seua “fesa” naix el primer roll o derivació, denominat “roll de l’Oixet”. Continuava en direcció a L’Almara, on tenia atres varis rolls, i prosseguia fins creuar el carrer General Prim i arribar a l’inici de la zona baixa de la Coma. Justament ací passava a denominar-se “séquia del Bollo”. I,  al no poder pujar més enllà el reg, girava en redó en direcció a les terres on estigué la Granja, abraçant les terres de la fondalada de l’Almara, passava per davall del carrer Pintor Goya (antic assegador) i continuava recta, vorejant el carrer Bautista Riera fins arribar al carrer Cervantes, on es derivava una “fila” a la zona de la Devesa del Castell, i un atre “braç”,  per sota terra, es derivava als horts que estaven per la Devesa de Mallent, caient els sobrants novament a la séquia de Moncada, per la Devesa de Carsí.

En el pas del temps, es varen anar transformant els sectors agrícoles més alts a solars urbans, degut a l’ampliació del caseriu des de les primeres dècades del segle XX. I, aixina, sense control, anaren desaiguant a dita séquia els abocaments de les cases properes al recorregut, per la zona del Barri del carrer Progrés, etc., fins convertir-la en una androna antihigiènica que tingué que estalviar-se el seu us, havent de construir el modern i l’actual sistema d’albellons.

SITUACIÓ ACTUAL.- A excepció del tram que va des de la seua fesa junt al Molí de Bonany fins al pas a nivell en l’estació de Cantereria, on encara es manté el traçat, el rest de la séquia pràcticament està desapareguda, engolida per l’ampliació urbana. No obstant, a conseqüència de les recents obres en febrer del 2007 de peatonalisació del carrer Cervantes (antigament denominat “Carrer de la Cequiola”), que trencaren la coberta del túnel per on transcorria la séquia, resultà que aparegué a la llum el migeval traçat urbà d’esta séquia també denominada, en els documents del segle XIX, com Faitanar. I, com dites obres havien de realisar-se, es tornà a tapar en materials moderns. Tenim notícia de que es faria un informe tècnic d’este tram, pero no es va fer públic -que sapiam-.

Lamentablement, l’Ajuntament de Burjassot, a propòsit, ha decidit no protegir, ni la séquia ni cap element de la mateixa, abocant-la a la seua desaparició total, encara que entre atres qualitats de valor és l’únic vestigi del sistema de reg genuïnament burjassoter.

DESCRIPCIO HISTÒRICA.- És l’única séquia que exclusivament regava terres de Burjassot.  El seu orige és molt antic. I en el documents medievals més antics figura com “cequiola de l’Almara”, com també, en el seu topònim “Faytanar”, que delaten el seu orige en temps de l’ocupació per les ètnies arabisades. Tal com s’explica en l’estudi d’investigació que presentí al IIº Congrés Universitari d’Història Comarcal, dit topònim “Faytanar” o “Faitanar”, encara que coincidix en una atra séquia que també pren aigua del riu Túria, he demostrat que és sols una conjunció terminològica, i per tant no s’han de confondre, puix són diferents; entre atres motius perque la de Burjassot naix junt al Molí de Bonany derivant de la séquia de Moncada que pren l’aigua pel marge esquerre del riu. I per contra, l’atra forma part del sistema hidràulic Quart-Benager-Faitanar que pren aigües directament del marge dret del riu Túria, i després de derivar-se de la séquia mare en les llengües de Sant Onofre rega les partides dels termens de Mislata, Chirivella, Picanya, Paiporta i Valéncia on està concretament la partida denominada de Faitanar, i des d’allí es dirigix a Benetússer on desemboca en la séquia de Favara.

Una atra peculiaritat de la séquia de Faytanar o Fartamals de Burjassot és, que, des de molt antic fins al segle XIX, era nomenada com séquia pertanyent al “comú”, és dir, de la corporació veïnal, encara que tenia la seua pròpia comunitat de regants, puix segons documents consultats, el seu tram mig era considerat com un reg urbà, puix -per antics drets- havia de mantindre un cabdal continu per a que poguera servir d’apaga-fòcs (aprofitant-la en cas d’haver de sufocar un probable incendi en les cases del poble).

FONT D’INFORMACIÓ.-Artícul titulat “La séquia de Fartamal, escrit per Àngel i Santiago López Garcia, publicat en la Revista Nucli Antic (revista de l’Associació de veïns Nucli Antic de Burjassot) nº 13, pàgs. 63-65, de juny 2009. Artícul titulat “Aproximació a la descripció i estudi dels barris de Burjassot:” (4ª entrega) "El barri de l'Almara” (1ª part)”, escrit per Santiago López Garcia, publicat en el bolletí de l’Associació Amics de Sant Roc.  Any 2010. Noticia del 14 febrer 2007 en el periòdic Levante; i noticia del 20 febrer 2007 en el periòdic Tu Periódico Local. I el  treball d’investigació titulat “La  séquia de Fartamal (Faytanar) de Burjassot, víctima del creixement urbanístic”, de l’autor Santiago López García, presentat com a comunicació en el IIº Congrés Universitari d’Història Comarcal. C. E. U. Abril 2011.

PROCEDÈNCIA DE LES FOTOGRAFIES.- 1) Tram genuí de la séquia de Fartamal per la partida rural de la Capella. Fotografia treta per Àngel López Garcia, en giner de l’any 2006. 2) Tram subterràneu urbà de la séquia de Fartamal, destapat durant les obres de peatonalisació del carrer Cervantes. Fotografia treta per Àngel López Garcia en febrer de l’any 2007. Text de Santiago L. G.

(NOTA.- Se advierte de la obligación legal de respetar los derechos de autor, y de la prohibición total o parcial de reproducir estos textos e imágenes sin la debida autorización de los autores y titulares). Por el Consejo Directivo del Museo Virtual H. y E. de Burjassot.  

Títul.- Partidor o llengües d’Alborgí-Burjassot.

Descripció general.- Entre els elements constructius agraris de Burjassot, destaca per damunt de tots l’enfilat de séquies que reguen els camps de l’Horta. Una de les dos séquies principals és la séquia de Tormos, de la qual deriven diverses files. I per a distribuir el reg es dissenyaren antigament uns elements denominats partidors, que adopten el tipo de “llengües” i que servixen per a dividir el canal principal en dos nous braços. Un d’estos partidors és el denominat “llengües d’Alborgí-Burjassot (també denominat de Borbotó-Burjassot), que és com es denominen cadascun d’estos braços que reguen zones diferents.

Donada la seua importància etnològica i patrimonial consta en l’inventari de bens de rellevància local (B.R.L.) de l’Ajuntament de Burjassot, i en el bens etnològics de la Generalitat Valenciana (B.I.C.).

Ubicació.- Este partidor està en mig del caixer de la derivació de la séquia de Tormos, molt prop de l’eixida del poble pel Portalet, quedant a mà esquerra a la vora de l’antic camí de Burjassot a Valéncia, i davant d’on s’assolà l’antiga alqueria dels Frares. Abans, tot este espai estava rodejat de camps i sendes agràries. Pero, actualment, a l’haver-se urbanisat i alçat el nivell de la plaça que ara allí n’hi ha, ha quedat enfonsat. I així mateix ha quedat tancat entre reixes de protecció per als vianants, que ya havien augmentat al construir-se molt prop el col·lege Mare de Déu dels Desamparats. Últimament li s’han fet unes modificacions per a canviar l’antic sistema de taulons per un modern torn, havent-se eliminat els caixers de terra, i en el seu lloc s’ha formigonat tot el conjunt. 

Característiques técniques.- Entre atres informes de la D. G. de Patrimoni dels autors R. Lloria, S. Selma i E. Guinot l’obertura per a l’entrada d’aigua a la séquia de l’Alborgí, que és la principal, té 82´5 cm. d’ample, mentres que el braç de Burjassot només mesura 41 cm.; encara que pot augmentar-se, segons necessitats. Les proporcions de cabal, segons l’investigador Sergi Selma, són de 2´5 i 0´5 “taules” per als braços d’Alborgí i Burjassot respectivament. Encara així, fins no fa molt de temps, encara es disposava també d’uns taulons de fusta que permetien variar el volum i la direcció dels cabals d’aigua derivats cap a una séquia o l’atra.

Descripció arquitectònica.- Fins ara, les llengües d’Alborgí-Burjassot conserven el tallamar, construït per mitjà de dues fileres de carreus, i els dos mollons laterals, també de carreus de pedra. El de la dreta està encastat en la paret lateral del nou caixer de formigó, mentres el de l’esquerra consistix en un gran bloc de pedra tombat sobre el llit de la séquia, de 124 cm. de llongitut per 40 cm. d’ample i 40 cm. d’alt. Ab eixa disposició es bloqueja en gran mida l’accés d’aigua a dit braç, corresponent-li a la séquia mare el doble de l’aigua de la que entra per l’atre costat. L’importància d’este sistema de partició d’aigües està en qué resulta permanent, dividint-se l’aigua de forma “proporcional” segons té establit des de temps immemorials. No obstant, la grandària i els materials del caixer han variat ab el pas del temps, pero lo que no a canviat són les proporcions que han de mantindre les dues entrades d’aigua. 

Descripció històrica.- Segons els informes tècnics, la seua construcció és anterior al 1238, és dir, de l’época de l’ocupació sarraïna, d’abans de l’arribada de Jaume I a les terres valencianes, si be va ser readaptada al voltant de 1870. El partidor d’Alborgí-Burjassot és del tipus de “llengües”, que consistix  en un tallamar situat a l’interior de la séquia mare (principal) de Tormos, i que partix el cabal d’aigua de la mateixa en atres dos de nous: el de la séquia o fila d’Allborgí i la fila de Burjassot. El nom peculiar d’este tipus d’element hidràulic es deu a la seua forma física dins del caixer de la séquia, en la mateixa direcció del corrent de l’aigua, que després de la partició genera els dos nous caixers, els quals discorren quasi paral·lels durant el seu tram inicial, només separats per un espigó central. La fila que va en direcció a l’antiquísima partida Alborgí i les hortes de Borbotó passa abans per dins del vetust Molí de la Sal, al ha estat aportant força fins a no fa molt de temps.

Procedència de les dos fotografies.- 1) Fotografia procedent de les fiches dels elements d’arquitectura hidràulica, catalogats per la Conselleria de Cultura (àrea de Patrimoni) de la Generalitat Valenciana. 2) Fotografia procedent de les fiches dels elements d’arquitectura hidràulica catalogats per part de la Universitat Politècnica de Valéncia, per encàrrec de la Generalitat Valenciana. 2017.

Fonts d’informació.- Artícul de Santiago López García, titulat «El Partidor o “Llengües” d’Alborgí, Burjassot», en la revista El Nucli Antic (Revista de l’Associació de Veïns Nucli Antic de Burjassot) número 13, juny 2009.

Treball de S.L.G. titulat “Características de la red hidráulica en el Burjassot medieval”. 1996.

Tesis de Sergi Selma Castell, titulat “Paisatges Històrics, patrimoni i didàctica (les Séquies i les Hortes del Tribunal de les Aigües de Valéncia)”. Universitat Jaume I de Castelló. Juliol 2014.

Fiches de “Elementos de Arquitectura Hidràulica. Universidad Politécnica de Valencia” (per al Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia). Generalitat Valenciana. 2018. Per Santiago L. G.         

(NOTA.- S’advertix de l’obligació llegal de respectar els drets d’autor, i de la prohibició total o parcial de reproduir estos textos sense la deguda autorisació dels autors; com aixina mateix respecte a les imàgens de les que s’ha de donar el seu origen). 

Pel Consell Directiu del Museu Virtual Històric i Etnogràfic de Burjassot.  

Títul.- Partidor o “llengües” de Benicalap - Les Barraques (o del Raig).

Descripció general.- El terme de Burjassot ha tingut diverses partides d’horta, pero alguna ya ha patit la seua desaparició. Entre dites partides, estaven les que col·lindaven ab el terme de Benicalap, les quals es regaven en aigües dutes per la séquia de Tormos; esta séquia que naix directament del riu Túria, du en el seu primer tram un recorregut casi paralel a la séquia de Moncada. Més avant es dividix en dos braços: un que va a Burjassot per la partida propera a Beniferri, i l’atre en direcció a Benicalap, pero este braç a l’arribar a la partida de Pont Trencat (en Burjassot) es desvia cap a la dreta per donar reg a varies partides rurals de Burjassot i més avant a les de Benicalap. Justament, on coincidixen les llindes del terme de Burjassot en les antigues de Beniferri, hi havia funcionant, fins als anys 1980, un partidor de cabal, denominat “Llengües de Benicalap–Les Barraques” (que més antigament fon denominat “Llengües del Raig”), puix també donava reg a la partida de Raig, si be a principis del segle XX esta fila ya havia passat a denominar-se de Ferrando.

Donada la seua importància cultural i patrimonial consta en l’inventari de bens de rellevància local (B.R.L.) de l’Ajuntament de Burjassot, i en el bens etnològics i arqueològics de la Generalitat Valenciana.

Ubicació.- Este partidor estava, justament, en el llindar dels termens territorials de Burjassot i Beniferri, i prop del de Benicalap (prop d’on ara estan les vies del tren-metro a l’arribar a l’estació de l’Empalme). La seua situació estava en mig del caixer del braç de Benicalap (procedent de la derivació de la séquia mare de Tormos). Abans, tot este espai estava rodejat de camps i camins agraris. Aixina estigué, fins als anys 1990, en que l’Ajuntament de Valéncia i la Conselleria d’Infraestructures mamprengueren definitivament la construcció d’una nova ronda de transit (el III Cinturó de Ronda a Valéncia). Conseqüentment, les hortes, on estava el partidor de Benicalap-Les Barraques o del Raig, quedaren afectades per unes colossals obres urbanístiques consistents en l’excavació de les seues terres per a traçar l’autovia denominada CV-30, és dir la Ronda Nord. Resultat de dites obres, les terres agrícoles havien de desmuntar-se, i els restes del partidor de la séquia de Tormos quedaren en principi enrunats. Pero al decidir excavar el terreny per al traçat de l’autovia, es tingué, finalment, el trellat de no tirar les seus pedres a l’abocador, sino recuperar-les i traslladar-les a un lloc adaptat, encara que el resultat ha adoptat una posició incorrecta.

Aixina es va fer un estudi i excavació arqueològica, en 2005, encarregada a una empresa especialisada, OFITESC (Oficina Técnica de Servicios Culturales); decidint-se recollir i traslladar els restes del partidor que tenen l’estructura de “llengües” a un lloc proper, concretament a un racó resultant entre l’estació de l’Empalme i la vora del mur lateral de l’autovia, recreant un espai arqueològic museisat. Definitivament, el dia 12 de giner de 2009, fou inaugurada pel Secretari d’Infraestructures i Transports la nova ubicació completament en el terme municipal de Burjassot.

Passats un anys, els panells informatius així com l’espai anaren deteriorant-se sense que la Conselleria d’Infraestructures les mantinguera en bones condicions, per lo que l’alcalde, J. S. sol·licità en 2013 el poder fer-se càrrec l’Ajuntament de Burjassot del seu manteniment; cosa que va aconseguir finalment. Els anys han passat, l’alcalde tornà a canviar ab les noves llegislatures, i el lloc ara està com està.

Descripció arquitectònica.- Este partidor adopta la forma de “llengües” que dividix el cabal del braç de Benicalap (derivat de la séquia mare de Tormos) en dos nous braços proporcionals a la dotació d’aigua que cadascú té assignat.

Els dos braços, d’esta obra hidràulica, es denominen respectivament: de Benicalap, que corria per la dreta, i el de les Barraques o del Raig, que corria per l’esquerra.

Per a partir el cabal, n’hi ha al mig del caixer un tallamar (o llengüa) compost per dos blocs de pedra que fan front a l’aigua en forma apuntada, i que segons l’arqueòleg Sergi Selma, té 1´30 m. de llongitut. Així mateix, al terra n’hi ha una gran llosa de pedra gitada horisontalment. La boca del partidor fa 2´10 m. d’ample.

Descripció històrica.- Les hortes que s’estenien per les terres on coincidixen els termens de Burjassot i Benicalap tenen un orige molt antic. I evidentment, per a regar-les adequadament es va construir el corresponent partidor de distribució d’aigües, el qual, segons els arqueòlegs que l’han estudiat, molt possiblement va ser dissenyat i construït per agrimensors/topògrafs egipcis, al voltant dels segles X-XI, en els temps que el territori valencià estigué ocupat per les ètnies arabisades. Este partidor, que té un disseny de “llengües”, el coneguem ab la denominació que s’emprava a finals del segle XIX i principis del XX, que fa referència als seus dos braços: el de les Barraques o del Raig, i el de Benicalap. Cal tindre en compte que tingueren estes terres una gran relació en Burjassot, puix gran part d’esta zona, i especialment el Molí del Raig, varen pertenèixer al Real Col.lege de Corpus Cristi, que era el Senyor Territorial de Burjassot.

Procedència de les dos fotografies.- 1) Fotografia procedent de la noticia de C. Fernández, donada en el periòdic Las Provincias de data 7-3-2005.

2) Fotografia d’Antonio Marín Segovia, publicada en agost 2018 per “Valenciabonita.es”.

Fonts d’informació.- Artícul d’Àngel López García, titulat «El Partidor o “Llengües” de les Barraques, Benicalap», en la revista El Nucli Antic (Revista de l’Associació de Veïns Nucli Antic de Burjassot) número 13, juny 2009.

Treball de Santiago L. G. titulat “Características de la red hidráulica en el Burjassot medieval”. 1996.

Llibre titulat “Les séquies de l’Horta Nord de Valéncia: Mestalla, Rascanya i Tormos”, escrit per varis autors, coordinats per Enric Guinot. Valéncia 1999.

http://llenguesdelraig.blogspot.com.

Fiches de “Elementos de Arquitectura Hidràulica. Universidad Politécnica de Valéncia” (per al Plan de Acción Territorial de Protección de la Huerta de Valencia). Generalitat Valenciana. 2018.Per Santiago L.G.

(NOTA.- S’advertix de l’obligació llegal de respectar els drets d’autor, i de la prohibició total o parcial de reproduir estos textos sense la deguda autorisació dels autors; com aixina mateix respecte a les imàgens de les que s’ha de donar el seu origen). 

Pel Consell Directiu del Museu Virtual Històric i Etnogràfic de Burjassot.  

TÍTULO.- Torres agronómicas en la Granja: meteorológica, y anti-heladas.

DESCRIPCIÓN.- Se trata de dos construcciones de carácter agronómico que se instalaron en la Estación Naranjera de Levante (ubicada en los terrenos conocidos popularmente como “La Granja”): una es la torre meteorológica donde se registraban los datos de la inversión térmica en los campos de experimentación, y la otra es una máquina en forma de poste para remover el aire ambiental mediante una hélice diseñada para evitar las heladas sobre la superficie de los campos.

Tal como explicó el periodista, Vicente Lladró, en una crónica del 24 mayo de 2014: “su misión [de la torre o columna] es mezclar la capa de aire más cálido (o menos frio) que queda a una altura de entre 10 y 20 metros, con el más frío que se sitúa a ras de suelo cuando hay heladas de inversión térmica o “rosà blanca”. Se llama inversión térmica precisamente por eso. Son las heladas que se registran en atmósfera totalmente en calma, las más frecuentes, y se diferencian de las de advección o invasión de aire gélido (rosà negra), en las que nada remedian las torres, incluso podrían agravar los efectos. Si la helada es de inversión, con la acción mezcladora de las aspas se logra subir la temperatura entre 2 y 4 grados sobre las plantas en riesgo de sufrir congelación, lo que suele ser suficiente para proteger unas 5 o 6 hectáreas por torre. Aquella innovación causó sensación en el mundo naranjero valenciano, aunque el elevado coste de las torres de viento limitaba su adquisición a sólo grandes propietarios o a centros oficiales, como la Estación Naranjera de Burjassot.”

CARACTERISTICAS FÍSICAS.- La torre meteorológica tenía cuatro cuerpos, más el remate, dispuestos en forma piramidal. Y estaba construida mediante una estructura de perfiles metálicos. En cada uno de los pisos de dicha torre, conectados mediante una sencilla escalera de mano, estaban instalados varios instrumentos de medición atmosférica. Dicha torre se ubicó próxima al cruce del andén perimetral con el andén central de los campos de experimentación. En cuanto a la torre anti-heladas, se diseñó en forma de poste o columna, que tiene en su extremo superior una hélice de dos aspas en posición vertical. Se ubicó entre las parcelas que estaban plantadas de naranjos.

La crónica publicada en Las Provincias (24-5-2014) explicaba lo que era la base del funcionamiento de estas torres, cuya hélice era movida por un motor diésel mediante transmisiones mecánicas a través de la columna, que solía ser de entre los 10 a 12 metros de alta.

HISTORIA DE ESTAS TORRES.- Como todos sabremos, en Burjassot existió, en los terrenos donde actualmente está el “Parque público de la Granja”, varios Centros de investigación, experimentación y enseñanza dependientes del Instituto Nacional de Investigaciones Agronómicas (del Ministerio de Agricultura), entre ellos la Estación Fitopatológica Agrícola, y la Estación Naranjera de Levante, conocida popularmente como “La Granja”. Con el tiempo se fueron instalando diversas construcciones e instrumentos agronómicos. Entre los que merecen incluirse en nuestro Museo Virtual destaco aquí dos de ellos: la torre meteorológica, donde se instaló el instrumental para poder determinar la inversión térmica en los terrenos de la finca de Burjassot, y la torre o columna que tiene una hélice en su extremo, que tuvo un origen un tanto singular, y que paso a exponer. En efecto, es curioso cómo llegó a instalarse aquí: resulta que en año 1964 se trajo a la Feria Muestrario de Valencia una máquina novedosa en su época; se trataba de una columna anti-heladas, que, según las noticias, envió, en mayo de aquel 1964, la compañía norteamericana Food Machinery Company (FMC), tras solicitar su importación el Instituto de Investigaciones Agronómicas, del que dependía el Centro de Investigaciones de Burjassot.

En la prensa coetánea, concretamente en el diario Las Provincias, de fecha 17 de mayo de 1964, se dio la noticia de su llegada a la Feria Muestrario, denominándola “Torre de Viento para combatir las heladas”, dando la noticia de que estaba expuesta en la 42 Feria Muestrario de Valencia, “donde fue máxima novedad, siendo visitada por autoridades y multitud de técnicos y productores naranjeros, pues ¡nada menos que combatía las heladas!. Y la producción naranjera valenciana había sufrido recientes y gravísimas pérdidas por el frío, en febrero de 1956 y en 1962.”   

Allí estuvo expuesta, y fue el punto de partida de su instalación en algunas grandes fincas de cítricos. Dicha torre fue adquirida por la Estación Naranjera de Levante para ubicarla en su finca de Burjassot, donde permaneció, para impedir los daños que se podían producir a los naranjos a consecuencia de las heladas. No obstante, aquí en Burjassot no se instaló ninguna otra torre o columna de este modelo, pues por su elevado precio, y más aún de su instalación, no compensaba la inversión en los campos del término municipal al ser todos de pequeñas dimensiones.

A los pocos años, llegados hacia 1966, los terrenos de la Estación Naranjera, se vieron afectados por la construcción de la autovía a Ademuz, que rompía casi por el medio la finca, situada en la partida de L’Almara. Además los edificios, laboratorios, etc. fueron quedándose anticuados. Y, tal como relata el bloguero, investigador e historiador local, Arturo Cervellera Moscardó, consecuentemente unos años después, definitivamente, en 1976, las edificaciones, así como los campos de cultivo y experimentación fueron abandonados. Ciertamente se dejaron al robo y al expolio, en la época que coincidió con la transición política, y en la que el destino de “La Granja” estuvo sin resolver ni determinar.

Cuando las instalaciones del Centro de Experimentación de Burjassot fueron desmanteladas y se trasladaron al moderno IVIA de Moncada, prácticamente nada perduró aquí, solamente, en medio del solar, entre los naranjos semimuertos, quedó la primera “torre de viento” de fabricación norte-americana que llegó a España, si bien resultó sin su motor.

Y, posteriormente, tras el cambio político del régimen, el nuevo Ayuntamiento tramitó la petición de cesión de lo que quedaba de la Granja para transformarla en un parque público, consiguiendo en 1986 dicha transferencia. Al proyectarse el diseño del futuro parque público, los técnicos y dirigentes políticos locales decidieron que aquellos elementos agronómicos fueran eliminados, haciendo tabla rasa de todo. No obstante, el entonces archivero municipal e iniciador de la Casa de la Cultura, Ángel L. G., considerando que la torre anti-heladas era un elemento de arqueología industrial-agraria propuso que se mantuviera, dada la singularidad histórica de la máquina y la facilidad de su mantenimiento. Finalmente, tras insistir, se adoptaron las medidas de seguridad pertinentes y se pudo conservar, aunque sin la maquinaria ya inexistente. Así fue, y así estuvo cuando se inauguró la primera fase del parque en 1989.

FUENTE DE INFORMACIÓN.- Artículo en el diario Las Provincias, del 17 de mayo de 1964, titulado: “Torres de viento para combatir las heladas.” Artículo de Vicente Lladró Carbonell, titulado: “La torre de los americanos” publicado en el diario Las Provincias, del sábado, 24-mayo-2014. La publicación: “Origen y actividades del Instituto Valenciano de Investigaciones Agrarias”, capítulo 5: “La Estación Naranjera de Levante 1940-1971” (páginas 98 a 120) publicada en la página web www.ivia.gva.es. Y artículo de Arturo Cervellera Moscardó en su blog “burjassothistórico.blogspot.com.es” titulado “La Granja” (de junio 2016). Recopilación y adaptación de Santiago L. G.

(NOTA.- Se advierte de la obligación legal de respetar los derechos de autor, y de la prohibición total o parcial de reproducir estos textos e imágenes sin la debida indicación de los autores y titulares). 

Por el Consejo Directivo del Museo Virtual H. y E. de Burjassot.